JOAN AMORÓS Eivissa
Ara Balears
Masaru Emoto es va fer famós per un experiment molt criticat en l’àmbit
científic i que es coneix arreu del món com ‘Els missatges ocults de l’aigua’.
El científic va asseverar que l’aigua disposa de memòria i que segons com la
tractem, en congelar-la, cristal·litzarà d’una manera o d’una altra. Aquest
fet, segons ell, influeix directament en la nostra salut, ja que el nostre cos
està format majorment per aigua. L’autor de l’estudi diu que la
cristal·lització de l’aigua és molt diferent si està exposada a un tipus de
música, com la clàssica, o a una altra, com la heavy metal. O que si l’aigua se
la sotmet a paraules com amor i gràcies, fa cristalls de gel amb formes
geomètriques espectaculars, però que si està en contacte amb paraules com
estúpid o odi, el gel no arriba a cristal·litzar.
Crítiques a banda, al llarg de la història de la humanitat l’ésser
humà ha tractat el menjar, la beguda, les plantes, els animals o qualsevol
objecte o persona amb certes connotacions semblants a les afirmacions del
senyor Emoto. On comença el misticisme i acaba la ciència?
Exemples en trobam a grapats. Al cristianisme, que ens toca de més
a prop, l’aigua té un simbolisme de forta càrrega i és emprat per batejar i
purificar del pecat original aquells que volen formar part d’aquesta religió.
També hi és present l’aigua beneïda o el costum de beneir els aliments abans de
començar un àpat. En altres vessants trobam la curació per la imposició de
mans, el reiki, tenir cura de les plantes mentre hi parles, la dita que diu que
la música amansa les feres. I un llarg etcètera. És com voler transmetre a la
matèria la bona voluntat dels teus pensaments.
Introduïm ara un nou element: la física quàntica. Aquesta ciència
s’encarrega de les teories que descriuen el funcionament de les partícules més
petites. A hores d’ara, es fa molt d’èmfasi en la importància que té
l’observador dins del procés per fixar esdeveniments. S’ha arribat a demostrar
que una partícula pot estar en dos llocs a la vegada. I això pot relacionar-se
amb la força del pensament per emmotllar la realitat. Aquest seria el punt
d’unió, allà on establim la relació entre el que hem conegut al llarg de la
història com misticisme i els possibles avenços científics en relació a la
teoria quàntica.
La capacitació de les persones per entendre determinades qüestions
ha estat present de manera inseparable al llarg de la història de la humanitat.
Diu una vella història que els indígenes d’Amèrica no varen ser capaços de
fitar els vaixells de Cristòfol Colom quan varen aparèixer per primera vegada a
la línia de l’horitzó del mar. Només el xaman del grup va ser capaç de
reconèixer el que allí estava guaitant: unes naus inimaginables per als seus
conciutadans. Era l’avançat del grup. Un visionari. La resta no estaven
preparats per veure uns objectes que els seus magins no podien concebre. Igual
ha passat amb molts descobriments o avenços tecnològics. Va ocórrer amb
Giordano, que el cremaren per pensar que la Terra no era el centre de
l’univers. O amb els germans Wright, ridiculitzats per pensar que una màquina
podia volar. O amb Harvey, degradat per creure que la sang era bombejada des
del cor. I una gran quantitat de genis al llarg dels segles.
Tal vegada passi això amb la física quàntica o amb els missatges
de l’aigua. Ara mateix no tenim els mitjans o els coneixements per demostrar
segons quines teories. D’aquí a uns anys, o a unes dècades, aquestes teories
incipients seran desenvolupades, demostrades i tan reals com que l’ésser humà
ha pogut anar a la Lluna.
I en aquest punt és on entra el joc el pacte educatiu. I més en
concret, la gent que està treballant per aconseguir que arribi a bon port. Ens
trobam davant gent que hi creu. Que hi té fe. Que, coneixedors de les
dificultats, dels entrebancs i de les crítiques dels que en són contraris (i,
de vegades, dels que són més a prop) continuen amb actitud positiva i cap
endavant. Que veuen més enllà de l’aquí i ara. De fet, estan mirant, millor
dit, somiant, en l’educació que tindran els infants que encara no han nascut.
Que volen sumar i no excloure. Que volen diàleg i acords. Tenen una actitud que
edifica. Una actitud que modifica el present, en termes quàntics. I volen
incloure-hi tots aquells que fan crítica constructiva del document. Perquè
saben que només per aquest camí s’aconseguirà l’objectiu. Aquesta actitud i
aquest pensament determina qui són i què aconseguiran. Volen cristal·litzar el
document en precioses geometries. I cada vegada són més a prop, perquè sumen. I
cada vegada en són més, perquè això s’encomana. I cada vegada tenen més força,
perquè són generosos. Quin serà el final d’aquesta història? Pensem amb força i
sense pors com volem que sigui i, tal vegada, els somnis, es facin realitat
