Revista CEIB núm 2/2016

LA REVISTA DE CEIB CONTÉ UNA ENTREVISTA A LA NOSTRA COMPANYA ELVIRA BADIA (PGS. 8-11)

L’educació a les Illes Balears: Mai més

El dia 24 de maig estam citats per elegir un nou govern. Ara és el moment idoni per reflexionar
sobre les actuacions en matèria educativa d’aquests darrers quatre anys.
.
Una de les poques virtuts d’aquesta legislatura, en matèria educativa, ha estat la de fixar les línies vermelles que mai han de ser traspassades. Si sabem el que mai s’ha de tornar fer podrem construir amb més eficàcia el futur de l’educació a la nostra societat.

.

Mai més es pot tornar generalitzar a tot l’ensenyament un projecte sense comptar amb els recursos necessaris, sense l’experimentació i el debat previ i sense el consens amb tota la comunitat educativa. Governar en matèria educativa no significa aplicar el programa electoral del partit guanyador, sinó dialogar cercant complicitats, recollir l’opinió dels experts i modular la seva posada en marxa per afavorir la formació dels alumnes i evitar, al màxim, les disfuncions.

Mai més es pot legislar contra una determinada cultura. Sempre s’ha d’afavorir el foment i el coneixement de tots els elements culturals d’un país. Els alumnes han de beneficiar-se de la riquesa cultural de la nostra terra i, per això quan finalitzen l’ensenyament obligatori han de conèixer la cultura i la llengua pròpia a un nivell semblant a la cultura i la llengua de tot l’Estat. I aquest fet no s’ha d’interpretar com un entrebanc, sinó com una riquesa i un privilegi cultural en la formació dels joves del país.

Mai més es pot implantar l’ensenyament en llengües estrangeres sense disposar dels recursos necessaris, d’un pla de formació adreçat als docents i de la corresponent autonomia del centre. Mai a costa de la rebaixa dels continguts de les assignatures. L’èxit escolar i la disminució de la taxa d’abandonament dels estudis han de ser els objectius prioritaris de l’ensenyament en aquestes illes. I aquests objectius han de ser compatibles amb el necessari aprenentatge de les llengües estrangeres.

Mai més es poden emprar els expedients disciplinaris contra el professorat per motius d’estratègia política. La cultura, l’educació no es pot fomentar a partir d’un clima d’inseguretat i de coacció, ja que l’única cosa que provoca és l’enfrontament. El govern ha de donar confiança i formació als equips directius i professors perquè desenvolupin els programes de les matèries i gestionin adequadament els centres.

Mai més s’ha d’impulsar des del govern una campanya de desprestigi contra el professorat, acusant-lo de fer política a les aules i de ser l’únic responsable del fracàs escolar dels alumnes. Educar és una tasca complexa, molt difícil i requereix, per tant, de l’ajut de tothom; pares, mares, administració i societat civil.

Mai més s’han de desenvolupar polítiques de personal basades en l’abús de poder. Els concursos han de ser públics regulats d’acord amb les normes i amb la transparència suficient per acabar amb les pràctiques clientelars en l’administració.

Mai més s’han de resoldre convocatòries de directors sense tenir en compte l’opinió de la comunitat educativa del centre. Aplicar la normativa no ha de ser sinònim de triar a la persona que vulgui l’administració sinó que ha de ser una garantía per anomenar a la persona més capacitada professionalment per dirigir un centre.

Mai més s’ha de cessar arbitràriament tot el col·lectiu d’inspectors accidentals d’educació i mai més s’han de convocar concursos d’inspectors sense complir amb els requisits legals establerts. L’anulació de l’anterior convocatòria ha provocat que el departament d’inspecció es trobi amb una precarietat laboral inacceptable que agreuja la difícil problemàtica de la implantació de la Llei d’Educació (LOMCE).

La necessària autonomia de centre ha d’anar acompanyada d’una política d’avaluació, control i assessorament per part del departament d’inspecció i aquestes actuacions només es poden dur a terme si es compta amb els recursos humans adients. La selecció per aquesta delicada tasca s’ha de realitzar amb el millor mecanisme i aquest és el del concurs-oposició.

.

En definitiva, ADIDE exigeix una administració que treballi juntament amb els professionals de l’ensenyament per aconseguir una educació de qualitat per a tots els alumnes de les Illes Balears.

Només des del consens, el diàleg, l’esforç, l’exigència, el rigor i el pacte educatiu es podrà edificar un model que permeti una societat competitiva, moderna i feliç.
.

Aquest ha de ser el repte que s’ha d’assumir governi qui governi.
.

Manel Bar, president d’ADIDE ILLES BALEARS (Associació d’Inspectors d’educació de les Illes Balears)

Cap a una llei d'educació estable

Segurament que els greus problemes de l'educació del nostre país no se solucionen només amb lleis, però l'impacte que la llei Wert està causant en el sistema educatiu és tan considerable que potser la màxima de Romanones "Vosotros haced las leyes que yo haré los reglamentos" no es compleix amb exactitud en l'actualitat.

Cada vegada més gent veim més clar que necessitam una llei estable que no canviï cada quatre anys com ha passat en els darrers 25 anys, en què cada govern ha fet la seva llei d'educació. Si seguim així, segur que és impossible que l'ensenyament millori. Alumnat, famílies i docents han patit uns canvis normatius que per molt que prometien una millora de la qualitat de l'educació, cap ho ha aconseguit, sinó, ben al contrari, l'han empitjorada.

En relació a tot això em faig diverses preguntes: Per què canvien tant les lleis educatives? Per què no encerten cap d'aquestes a millorar l'educació?

Les lleis canvien tant perquè l'article 27 de la Constitució és massa flexible i permet lectures diferents segons qui governi. Des de la democràcia cap aquí hem tengut una alternança de governs que defensen un model educatiu ben diferent i tots els canvis que han realitzat s'han ajustat als termes de l'article 27.

Per altra banda, encara que tothom ho predica, no s'ha aconseguit un pacte d'Estat que estableixi l'equilibri i la permanència d'una llei estable. Si la causa que no hi ha un pacte d'Estat és l'article 27, s'haurà de canviar la Constitució i deixar ben fitades les bases d'un sistema educatiu més perdurable.

Respecte a la segona qüestió, no és de fàcil resposta. Totes les lleis que conec presenten com a finalitat la millora de la qualitat, de manera molt precisa en el preàmbul, però després aquesta es difumina en un articulat que no encerta a establir mesures contundents de canvi en positiu o, si se n'estableix alguna, després la manca de pressupost fa que la mesura no s'implementi.

Per aconseguir una millora en la seva qualitat s'ha d’invertir més en educació. Actualment estam sobre el 4,5% en l’àmbit de l'Estat i, com a mínim, hauríem d'arribar al 6%. A les Illes Balears no arribam al 3%.

A més de l'estabilitat del sistema educatiu, que és condició prèvia, les potes de la millora passen per fer un currículum més flexible, per establir una autonomia real dels centres i per aconseguir una capacitació efectiva dels directius i docents.

Si volem "els millors centres escolars amb el millors docents", totes les mesures afegides no tendran efecte si no es donen aquestes quatre condicions anteriors. 

Pere Carrió Villalonga

L'escola a Finlàndia

Com ja sabreu Finlàndia lidera l'informe PISA. Els nens finlandesos que estan ara en edat escolar, seran en un futur pròxim els més ben preparats per al mercat professional. Però, ¿Quines són les claus de l'èxit de l'educació al país nòrdic en el qual la majoria dels nens no comença l'escola fins als 7 anys?
Durant els primers 6 anys, els nens tenen en totes les assignatures al mateix mestre, és una manera d'enfortir la seva estabilitat emocional i la seva seguretat. Tampoc hi ha una qualificació numèrica, per no fomentar la competència entre alumnes.
L'educació és gratuïta fins a la universitat. L'educació no només inclou les classes, sinó també les dietes i tot el material escolar.
Segons un estudi realitzat per Javier Melgarejo (Llicenciat en Psicologia, Doctor en Pedagogia) l'èxit finlandès es deu al fet que:
- Es encaixen 3 estructures: família, escola i recursos socioculturals. Són tres estructures que funcionen de forma coordinada sempre.
- El sistema finlandès contribueix amb nombroses ajudes oficials a les famílies.
- Hi ha una herència cultural luterana basada en la responsabilitat, la disciplina i l'esforç.
- La climatologia, que empeny a tancar-se a casa.
-L'elevada qualificació acadèmica del professorat. Els millors docents se situen en els primers anys d'ensenyament. Per ser mestre es necessita una qualificació de més d'un 9 sobre 10 en les seves mitjanes de batxillerat i de revàlida; són proves molt dures.

Creus que el sistema educatiu espanyol hauria d'evolucionar?

De quina manera? És Finlàndia un bon exemple?

Tret de l'"Aula de Papel"

QUINA EDUCACIÓ VOLEM?

PILAR BENEJAM

 

Quina educació volem? Aquesta pregunta titula el nou llibre(*) de Pilar Benejam, mestra i pedagoga que al llarg de la seva carrera professional s'ha guanyat la definició de "mestra de mestres". Benejam té ara 77 anys i ha volgut compartir amb aquesta obra la seva visió sobre la professió de mestre des de l'òptica que li dóna la seva llarga experiència.

La societat ha evolucionat ràpidament en les últimes dècades i especialment en els últims anys. Creu que l'educació ha evolucionat a la mateixa velocitat? Com valora aquesta evolució?
És cert que si mirem enrere, per exemple a la meva etapa d'estudiant, hi ha moltes coses que han millorat. Ara tothom s'ha d'escolaritzar i hi ha una formació obligatòria fins als 16 anys.
Queda pendent que el sistema prengui qualitat. No vol dir que no hi hagi mestres excel·lents i centres molt bons. Però al sistema, com a sistema, li falta qualitat.
Sabem que no s'ha de generalitzar, però s'atreviria a fer una radiografia dels mestres actuals?
Entre els mestres, com en qualsevol professió, hi ha de tot. Jo m'atreviria a fer una radiografia de la formació del professorat. La culpa de la manca de qualitat del sistema està repartida. No hi ha dubte que un mateix, encara que el formin malament, arriba un moment que és conscient de la seva obligació i de la seva ètica professional i el que no li han ensenyat ho aprèn. Però d'altra banda, la universitat no ha acabat d'entendre què significa preparar gent per exercir una professió. Tenen molt clar què és preparar gent per a la investigació o el coneixement. Però no tenen clar que en una professió, a més de saber s'ha de saber fer.
Quines qualitats hauria de reunir un bon professor?
Hi ha tres coses molt importants. La primera és que el mestre ha d'estar convençut de la importància del seu treball, de la dignitat de la professió. Hi ha molta gent que veu la professió de mestre com una cosa menor quan en realitat és d'una extraordinària repercussió social i dignitat, perquè formar els futurs ciutadans d'una societat democràtica no és dir poc. La segona cosa que ha de tenir un mestre és un gran rigor amb el coneixement, ganes de saber, perquè només ensenya bé aquell que sempre aprèn. I ha d'aprendre tant la teoria com la pràctica. Ha de seguir els progressos que fa la ciència i la reflexió, però també ha de reflexionar sobre la pràctica, perquè teoria i pràctica no es poden separar. I la tercera cosa és que educar és un acte de respecte i estima pels alumnes, no és només posar notes i exàmens.
Creu que la formació que reben els professors actualment és l'adequada?
La formació de mestres actual és una formació universitària basada en crèdits i la suma de crèdits no pot ser igual a tot. És una formació molt acadèmica en què teoria i pràctica estan separades, quan en realitat saber i saber fer són les dues cares d'un mateixa moneda.
I com veu els alumnes d'avui?
Els alumnes sempre han estat difícils i fàcils. No crec que ara siguin més difícils que abans. L'educació mai ha estat fàcil i calen professors que sàpiguen molt bé el que fan. A vegades la gent creu que educar és anar a classe i explicar el que el professor sap. Jo crec que el mestre ha d'anar a classe a treballar el que els alumnes necessiten. I ho ha de fer d'una manera que enganxi, que atregui, que entusiasmi als alumnes. Quan el professor està entusiasmat, els alumnes s'entusiasmen.
Podríem resumir que la motivació és bàsica a l'hora d'ensenyar?
Els alumnes sempre volen aprendre. Ara bé, volen aprendre el que per a ells és interessant, i un professional de l'ensenyament és el que ho sap fer interessant.
Sembla que un professional de l'ensenyament pot ser qualsevol. Un pare una mica il·lustrat pot fer el que ara fan molts professors. Aleshores, què és la professió? La professió és fer de tal manera que els alumnes vulguin i puguin aprendre.
Però despertar l'interès dels alumnes no és fàcil.
La culpa és d'uns programes infumables (amb perdó de l'expressió). Aquests programes no es poden fer. Creure que els alumnes aprendran en un any tot el que tu has après a la vida és absurd. Passar per les lliçons com si un fos a cavall només condueix a l'oblit. S'examinen, aboquen tot allò que han estudiat i ho obliden.
Quina seria l'alternativa a aquests programes?
És millor treballar uns pocs temes fonamentals, ben treballats, a fons. A més, com tot es relaciona amb tot, quan es treballen bé els temes fonamentals d'una matèria, s'afegeixen experiències, se surt al carrer, es fan excursions … resulta que s'aprenen moltes més coses.
També cal treballar des de petits les responsabilitats i obligacions. A l'escola es fa amb petites tasques, com tenir cura dels peixos, repartir les fulles, etc. Tothom participa i té una obligació i una responsabilitat.
Vostè també ha apuntat a la responsabilitat dels mestres a l'hora d'educar als ciutadans d'una societat democràtica. Creu que s'estan fent bé les coses en aquest sentit?
Si realment eduquem per a una societat democràtica, tota persona té un vot. L'educació general bàsica és la que se suposa que es dóna a tots els ciutadans perquè votin de forma entenimentada.. Perquè en cas contrari voldrà dir que no es creu en la democràcia o que la democràcia no té salut. Per tant, l'educació general bàsica ha de servir perquè totes les persones que tenen el poder i l'exerceixen amb el seu vot, tinguin una formació, una educació. Si tothom tingués clar això, sabrien que en l'educació general bàsica fins als 16 anys han de formar persones que sàpiguen pensar, triar, decidir, que sàpiguen viure amb els altres i dialogar, que sàpiguen que s'han de comprometre i que han de participar.
En resum, ¿quina seria la clau per aconseguir l'educació que volem?
Una educació general bàsica de qualitat. S'han de formar persones que sàpiguen dialogar com a base de la igualtat. Si saps escoltar i dialogar vol dir que creus que les idees dels altres poden ser tan interessants i autèntiques com les teves. La base és el respecte als altres i en això és important l'exemple de la família i dels mestres.
(*) Quina educació volem? de Pilar Benejam Arguimbau. Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat | Col·lecció: Referents, 6 | Any: 2014 | Pàgines: 157 | Idioma: Català.