L'escola a Finlàndia

Com ja sabreu Finlàndia lidera l'informe PISA. Els nens finlandesos que estan ara en edat escolar, seran en un futur pròxim els més ben preparats per al mercat professional. Però, ¿Quines són les claus de l'èxit de l'educació al país nòrdic en el qual la majoria dels nens no comença l'escola fins als 7 anys?
Durant els primers 6 anys, els nens tenen en totes les assignatures al mateix mestre, és una manera d'enfortir la seva estabilitat emocional i la seva seguretat. Tampoc hi ha una qualificació numèrica, per no fomentar la competència entre alumnes.
L'educació és gratuïta fins a la universitat. L'educació no només inclou les classes, sinó també les dietes i tot el material escolar.
Segons un estudi realitzat per Javier Melgarejo (Llicenciat en Psicologia, Doctor en Pedagogia) l'èxit finlandès es deu al fet que:
- Es encaixen 3 estructures: família, escola i recursos socioculturals. Són tres estructures que funcionen de forma coordinada sempre.
- El sistema finlandès contribueix amb nombroses ajudes oficials a les famílies.
- Hi ha una herència cultural luterana basada en la responsabilitat, la disciplina i l'esforç.
- La climatologia, que empeny a tancar-se a casa.
-L'elevada qualificació acadèmica del professorat. Els millors docents se situen en els primers anys d'ensenyament. Per ser mestre es necessita una qualificació de més d'un 9 sobre 10 en les seves mitjanes de batxillerat i de revàlida; són proves molt dures.

Creus que el sistema educatiu espanyol hauria d'evolucionar?

De quina manera? És Finlàndia un bon exemple?

Tret de l'"Aula de Papel"

QUINA EDUCACIÓ VOLEM?

PILAR BENEJAM

 

Quina educació volem? Aquesta pregunta titula el nou llibre(*) de Pilar Benejam, mestra i pedagoga que al llarg de la seva carrera professional s'ha guanyat la definició de "mestra de mestres". Benejam té ara 77 anys i ha volgut compartir amb aquesta obra la seva visió sobre la professió de mestre des de l'òptica que li dóna la seva llarga experiència.

La societat ha evolucionat ràpidament en les últimes dècades i especialment en els últims anys. Creu que l'educació ha evolucionat a la mateixa velocitat? Com valora aquesta evolució?
És cert que si mirem enrere, per exemple a la meva etapa d'estudiant, hi ha moltes coses que han millorat. Ara tothom s'ha d'escolaritzar i hi ha una formació obligatòria fins als 16 anys.
Queda pendent que el sistema prengui qualitat. No vol dir que no hi hagi mestres excel·lents i centres molt bons. Però al sistema, com a sistema, li falta qualitat.
Sabem que no s'ha de generalitzar, però s'atreviria a fer una radiografia dels mestres actuals?
Entre els mestres, com en qualsevol professió, hi ha de tot. Jo m'atreviria a fer una radiografia de la formació del professorat. La culpa de la manca de qualitat del sistema està repartida. No hi ha dubte que un mateix, encara que el formin malament, arriba un moment que és conscient de la seva obligació i de la seva ètica professional i el que no li han ensenyat ho aprèn. Però d'altra banda, la universitat no ha acabat d'entendre què significa preparar gent per exercir una professió. Tenen molt clar què és preparar gent per a la investigació o el coneixement. Però no tenen clar que en una professió, a més de saber s'ha de saber fer.
Quines qualitats hauria de reunir un bon professor?
Hi ha tres coses molt importants. La primera és que el mestre ha d'estar convençut de la importància del seu treball, de la dignitat de la professió. Hi ha molta gent que veu la professió de mestre com una cosa menor quan en realitat és d'una extraordinària repercussió social i dignitat, perquè formar els futurs ciutadans d'una societat democràtica no és dir poc. La segona cosa que ha de tenir un mestre és un gran rigor amb el coneixement, ganes de saber, perquè només ensenya bé aquell que sempre aprèn. I ha d'aprendre tant la teoria com la pràctica. Ha de seguir els progressos que fa la ciència i la reflexió, però també ha de reflexionar sobre la pràctica, perquè teoria i pràctica no es poden separar. I la tercera cosa és que educar és un acte de respecte i estima pels alumnes, no és només posar notes i exàmens.
Creu que la formació que reben els professors actualment és l'adequada?
La formació de mestres actual és una formació universitària basada en crèdits i la suma de crèdits no pot ser igual a tot. És una formació molt acadèmica en què teoria i pràctica estan separades, quan en realitat saber i saber fer són les dues cares d'un mateixa moneda.
I com veu els alumnes d'avui?
Els alumnes sempre han estat difícils i fàcils. No crec que ara siguin més difícils que abans. L'educació mai ha estat fàcil i calen professors que sàpiguen molt bé el que fan. A vegades la gent creu que educar és anar a classe i explicar el que el professor sap. Jo crec que el mestre ha d'anar a classe a treballar el que els alumnes necessiten. I ho ha de fer d'una manera que enganxi, que atregui, que entusiasmi als alumnes. Quan el professor està entusiasmat, els alumnes s'entusiasmen.
Podríem resumir que la motivació és bàsica a l'hora d'ensenyar?
Els alumnes sempre volen aprendre. Ara bé, volen aprendre el que per a ells és interessant, i un professional de l'ensenyament és el que ho sap fer interessant.
Sembla que un professional de l'ensenyament pot ser qualsevol. Un pare una mica il·lustrat pot fer el que ara fan molts professors. Aleshores, què és la professió? La professió és fer de tal manera que els alumnes vulguin i puguin aprendre.
Però despertar l'interès dels alumnes no és fàcil.
La culpa és d'uns programes infumables (amb perdó de l'expressió). Aquests programes no es poden fer. Creure que els alumnes aprendran en un any tot el que tu has après a la vida és absurd. Passar per les lliçons com si un fos a cavall només condueix a l'oblit. S'examinen, aboquen tot allò que han estudiat i ho obliden.
Quina seria l'alternativa a aquests programes?
És millor treballar uns pocs temes fonamentals, ben treballats, a fons. A més, com tot es relaciona amb tot, quan es treballen bé els temes fonamentals d'una matèria, s'afegeixen experiències, se surt al carrer, es fan excursions … resulta que s'aprenen moltes més coses.
També cal treballar des de petits les responsabilitats i obligacions. A l'escola es fa amb petites tasques, com tenir cura dels peixos, repartir les fulles, etc. Tothom participa i té una obligació i una responsabilitat.
Vostè també ha apuntat a la responsabilitat dels mestres a l'hora d'educar als ciutadans d'una societat democràtica. Creu que s'estan fent bé les coses en aquest sentit?
Si realment eduquem per a una societat democràtica, tota persona té un vot. L'educació general bàsica és la que se suposa que es dóna a tots els ciutadans perquè votin de forma entenimentada.. Perquè en cas contrari voldrà dir que no es creu en la democràcia o que la democràcia no té salut. Per tant, l'educació general bàsica ha de servir perquè totes les persones que tenen el poder i l'exerceixen amb el seu vot, tinguin una formació, una educació. Si tothom tingués clar això, sabrien que en l'educació general bàsica fins als 16 anys han de formar persones que sàpiguen pensar, triar, decidir, que sàpiguen viure amb els altres i dialogar, que sàpiguen que s'han de comprometre i que han de participar.
En resum, ¿quina seria la clau per aconseguir l'educació que volem?
Una educació general bàsica de qualitat. S'han de formar persones que sàpiguen dialogar com a base de la igualtat. Si saps escoltar i dialogar vol dir que creus que les idees dels altres poden ser tan interessants i autèntiques com les teves. La base és el respecte als altres i en això és important l'exemple de la família i dels mestres.
(*) Quina educació volem? de Pilar Benejam Arguimbau. Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat | Col·lecció: Referents, 6 | Any: 2014 | Pàgines: 157 | Idioma: Català.

LES RAONS I LES POSSIBILITATS D'UN PACTE PER L'EDUCACIÓ

JAUME MASCARÓ PONS  

Ja no és notícia que hi ha un procés en marxa per acordar un document que serveixi de base per a un gran pacte per l'educació a les Illes Balears. Tampoc és nou que el document base, elaborat per un conjunt de col·lectius de Mallorca, Menorca i les Illes Pitiüses, que ha començat a circular per la xarxa, ha estat objecte d'observacions crítiques per part de grups de posicions polítiques clarament contraposades. Per uns sembla una maniobra encoberta d'entrar en el procés preelectoral, creant un front anti-PP, tot just pocs mesos abans de les eleccions autonòmiques, en un tema que ha estat altament conflictiu en aquesta legislatura. Per altres seria tot el contrari, un pacte polític d'inspiració neoliberal que serviria per desactivar les reivindicacions de la comunitat educativa, en especial dels moviments de professors o, fins i tot, s'ha insinuat que podria ser una plataforma de les ambicions 'polítiques' d'uns quants. 

Seria fàcil caure en la temptació de pensar que, ja que les crítiques vénen de cada banda, açò voldria dir que anam bé, que, en el fons, les posicions defensades en el document ocupen una centralitat moderada, i que açò és la posició ideal per a un pacte, que hauria de fer confluir en un acord ampli persones que parteixen, probablement, de posicions i enfocaments diversos i, fins i tot, contraposats a l'origen. I també seria massa fàcil desqualificar algunes de les crítiques mostrant que provenen de gent que també se les podrien aplicar a si mateixos...

Però NO és així. NO ÉS AIXÒ, AMICS!! Crec que és un error greu pensar que l'objectiu del pacte és trobar un punt mitjà de confluència moderada entre les actuals posicions polítiques sobre l'educació. El pacte NO ÉS PRIMÀRIAMENT UN ACORD POLÍTIC, sinó UNA PROPOSTA D'UN GRAN ACORD SOCIAL PER L'ÈXIT EDUCATIU. L'acord polític en seria una conseqüència instrumental, allò que faria possible l'aplicació pràctica dels criteris del PACTE. Entès d'aquesta manera, el Pacte per  l'Educació proposa, primer de tot, una perspectiva nova sobre l'educació a la nostra societat i, en aquest sentit, el Pacte no representa un acte de moderació, sinó tot el contrari, significa la voluntat d'un canvi de model educatiu, el que ha de conduir a l'èxit i el que ha d'evitar l'actual fracàs escolar. Si hagués de resumir en poques paraules i de manera esquemàtica aquesta nova perspectiva, que és el fonament de la proposta de pacte, diria que és posar com a element central el procés de l'aprenentatge, en lloc de la dinàmica de l'ensenyament. Això significa que el subjecte del sistema educatiu són els alumnes. Això significa reclamar de TOTS els agents socials implicats en el procés educatiu (famílies, societat civil, ensenyants, administració...) l'esforç de pensar i acceptar uns criteris compartits per assolir aquest objectiu d'aconseguir l'èxit educatiu. En aquest procés, és fonamental disposar d'un diagnòstic rigorós i clar de la situació, és important prestigiar el treball professional de mestres i docents, és indispensable aconseguir que les famílies se sentin part real de l'activitat educativa... L'increment de recursos, la millora de les condicions de treball dels ensenyants, la millora de les condicions materials dels centres, són condicions necessàries, però no suficients. En aquest esforç d'un canvi de model, certament, s’hauran de replantejar coses que poden forçar canvis en la situació actual i, per tant, és un bon criteri adoptar les mesures transitòries que facin falta, per arribar als objectius que es desitgen sense que ningú en surti perjudicat.

Però això reclama posar-se d'acord en algunes qüestions bàsiques. N'hem assenyalat quatre a la introducció del nostre document, com a criteris de partida: l'educació com a servei públic, basat en l'equitat i la qualitat; la implicació de la societat, de tots els agents socials, en la construcció del model educatiu; l'adequació al context social i cultural; i la necessitat d'un marc estable per a la seva aplicació. 

Els que hem treballat i ens sentim implicats en aquest procés de pacte per l'educació esperam dels polítics que donin la paraula a la gent que viu els problemes, que deixin de legislar en funció d'interessos partidaris, i que acceptin un marc de treball de llarga perspectiva i no de mesures de curt abast. Crec que ningú creu que apostar per un canvi en el sistema educatiu sigui fàcil, ni ràpid. I per això el document que s'està elaborant no és el punt final, és un punt de partida que haurà de ser corregit, matisat, revisat moltes vegades, i ha de recollir encara les aportacions de molta gent, que voldríem que s’incorporàs a la dinàmica del Pacte. Però el que no pot esperar és començar ja a fer camí.

El Pacte per l'Educació no és una plataforma reivindicativa, no és un moviment polític en el qual domina un criteri ideològic homogeni, és la confluència, des de la diversitat, en uns objectius compartits orientats a aconseguir en la nostra societat l'èxit educatiu, que és la condició primera d'una societat millor.

Un pacte quàntic

El científic va asseverar que l’aigua disposa de memòria i que segons com la tractem, en congelar-la, cristal·litzarà d’una manera o d’una altra

JOAN AMORÓS Eivissa

Ara Balears

Masaru Emoto es va fer famós per un experiment molt criticat en l’àmbit científic i que es coneix arreu del món com ‘Els missatges ocults de l’aigua’. El científic va asseverar que l’aigua disposa de memòria i que segons com la tractem, en congelar-la, cristal·litzarà d’una manera o d’una altra. Aquest fet, segons ell, influeix directament en la nostra salut, ja que el nostre cos està format majorment per aigua. L’autor de l’estudi diu que la cristal·lització de l’aigua és molt diferent si està exposada a un tipus de música, com la clàssica, o a una altra, com la heavy metal. O que si l’aigua se la sotmet a paraules com amor i gràcies, fa cristalls de gel amb formes geomètriques espectaculars, però que si està en contacte amb paraules com estúpid o odi, el gel no arriba a cristal·litzar.

Crítiques a banda, al llarg de la història de la humanitat l’ésser humà ha tractat el menjar, la beguda, les plantes, els animals o qualsevol objecte o persona amb certes connotacions semblants a les afirmacions del senyor Emoto. On comença el misticisme i acaba la ciència?

Exemples en trobam a grapats. Al cristianisme, que ens toca de més a prop, l’aigua té un simbolisme de forta càrrega i és emprat per batejar i purificar del pecat original aquells que volen formar part d’aquesta religió. També hi és present l’aigua beneïda o el costum de beneir els aliments abans de començar un àpat. En altres vessants trobam la curació per la imposició de mans, el reiki, tenir cura de les plantes mentre hi parles, la dita que diu que la música amansa les feres. I un llarg etcètera. És com voler transmetre a la matèria la bona voluntat dels teus pensaments.

Introduïm ara un nou element: la física quàntica. Aquesta ciència s’encarrega de les teories que descriuen el funcionament de les partícules més petites. A hores d’ara, es fa molt d’èmfasi en la importància que té l’observador dins del procés per fixar esdeveniments. S’ha arribat a demostrar que una partícula pot estar en dos llocs a la vegada. I això pot relacionar-se amb la força del pensament per emmotllar la realitat. Aquest seria el punt d’unió, allà on establim la relació entre el que hem conegut al llarg de la història com misticisme i els possibles avenços científics en relació a la teoria quàntica.

La capacitació de les persones per entendre determinades qüestions ha estat present de manera inseparable al llarg de la història de la humanitat. Diu una vella història que els indígenes d’Amèrica no varen ser capaços de fitar els vaixells de Cristòfol Colom quan varen aparèixer per primera vegada a la línia de l’horitzó del mar. Només el xaman del grup va ser capaç de reconèixer el que allí estava guaitant: unes naus inimaginables per als seus conciutadans. Era l’avançat del grup. Un visionari. La resta no estaven preparats per veure uns objectes que els seus magins no podien concebre. Igual ha passat amb molts descobriments o avenços tecnològics. Va ocórrer amb Giordano, que el cremaren per pensar que la Terra no era el centre de l’univers. O amb els germans Wright, ridiculitzats per pensar que una màquina podia volar. O amb Harvey, degradat per creure que la sang era bombejada des del cor. I una gran quantitat de genis al llarg dels segles.

Tal vegada passi això amb la física quàntica o amb els missatges de l’aigua. Ara mateix no tenim els mitjans o els coneixements per demostrar segons quines teories. D’aquí a uns anys, o a unes dècades, aquestes teories incipients seran desenvolupades, demostrades i tan reals com que l’ésser humà ha pogut anar a la Lluna.

I en aquest punt és on entra el joc el pacte educatiu. I més en concret, la gent que està treballant per aconseguir que arribi a bon port. Ens trobam davant gent que hi creu. Que hi té fe. Que, coneixedors de les dificultats, dels entrebancs i de les crítiques dels que en són contraris (i, de vegades, dels que són més a prop) continuen amb actitud positiva i cap endavant. Que veuen més enllà de l’aquí i ara. De fet, estan mirant, millor dit, somiant, en l’educació que tindran els infants que encara no han nascut. Que volen sumar i no excloure. Que volen diàleg i acords. Tenen una actitud que edifica. Una actitud que modifica el present, en termes quàntics. I volen incloure-hi tots aquells que fan crítica constructiva del document. Perquè saben que només per aquest camí s’aconseguirà l’objectiu. Aquesta actitud i aquest pensament determina qui són i què aconseguiran. Volen cristal·litzar el document en precioses geometries. I cada vegada són més a prop, perquè sumen. I cada vegada en són més, perquè això s’encomana. I cada vegada tenen més força, perquè són generosos. Quin serà el final d’aquesta història? Pensem amb força i sense pors com volem que sigui i, tal vegada, els somnis, es facin realitat

Opinió: Interseccions cap al futur

Per Joan Amorós i Salinas 

Les matemàtiques estan tan lligades a l’univers i a la vida que tot allò que ens ensenyen al llarg de la nostra escolarització té una aplicació pràctica, encara que per desgràcia no tots hem tingut la sort de rebre el corresponent ensenyament per part d’un docent amb una pedagogia adequada i funcional.

Recordareu que pels anys 80, les matemàtiques de l’EGB repetien en diversos cursos el concepte d’intersecció de conjunts. Recordareu aquells dos cercles que representaven dos conjunts, sempre anomenats A i B, i una zona comuna, on els dos conjunts s’unien, que era coneguda com a zona d’intersecció i que estava pintada d’un altre color. Aquesta era la zona mútua, la zona on estaven presents els elements comuns als dos grups o conjunts.

Volem rescatar aquest concepte, que si bé el tenim assimilat dins els nostres coneixements, a vegades se’ns extravia formant part d’un bosc que no veiem per culpa d’un arbre. I el farem servir per fer veure el que es pretén amb el document de consens educatiu d’Illes per un Pacte.

Considerarem cadascuna de les, aproximadament, trenta entitats que formen part d’aquesta plataforma, com a trenta conjunts. Són grups diferents perquè cadascú d’ells té unes reivindicacions, una visió del món educatiu i unes propostes distintes. Aquestes associacions (ja siguin assemblees, organitzacions, entitats, cercles, etc.), però, tenen punts en comú, punts d’unió, punts d’intersecció. Evidentment, és més senzill trobar la intersecció entre dos grups (A i B), com ens exposaven gràficament en aquells llibres dels vuitanta, que entre una trentena d’associacions. La zona pintada com a intersecció serà, evidentment, més reduïda. Aquest espai és un mínim comú, tot emprant un altre concepte. No obstant això, aquesta major dificultat implica un major mèrit quant a la composició d’aquest nou conjunt intersecció. Diríem que és un mínim comú de màxim esforç. I aquest fet té molta importància.

Per això, aquesta intersecció serà el punt de partida, el document de mínims, d’allò en què coincidim tots els implicats en educació. A partir d’aquí, els diferents sectors hauran de seguir desenvolupant els seus pensaments, les seues reivindicacions i aquelles propostes que considerin necessàries, incompletes o amb poca concreció.

El que no podem fer és que aquest conjunt intersecció es transformi en conjunt buit, un conjunt amb zero elements, amb motiu de no haver-hi coincidències entre les diferents entitats. De veritat no hi ha cap punt de contacte entre algunes de les plataformes que han format part del procés d’Illes per un Pacte? Pensam que no és així. Pensam que s’estan confonent conceptes. Per què? Dues opcions: o no s’ha explicat d’una forma adequada o no s’ha entès correctament. Siga com siga, encara estam a temps de trobar una solució.

Ningú vol fer d’aquest document una mena d’escriptura sagrada que marcarà l’esdevenir educatiu de les nostres illes. Ningú pensa que es produirà un miracle i a partir d’aquest moment tot millorarà sense problemes. Aquest només és un punt de partida. Humil, però necessari. I a partir d’aquí, avaluarem, revisarem i seguirem parlant-ne, d’educació. Millorarem el document amb la presència de tot aquell que ho desitgi. A banda, cada entitat, cada assemblea, cada associació, haurà de seguir desenvolupant les seues propostes basant-se en els seus ideals. Una cosa no lleva l’altra.

Els grans atletes també varen començar a caminar amb dificultats, com qualsevol aprenent. Aprenguem a caminar amb una mentalitat constructiva. Basem-nos amb allò que ens uneix, en les nostres interseccions i no ens deixem arrossegar cap a un conjunt buit que només afavorirà a aquells que no els interessa l’educació.