Bartomeu Llinàs Ferrà
Actualment l'educació pateix greus problemes tant en la planificació i el
funcionament com en els resultats obtinguts. Una de les principals
problemàtiques que presenta és la confrontació ideològica, que ha anat derivant
en un constant i continuat canvi de la normativa que la regula, i al mateix
temps en actituds, actuacions i campanyes de pressió i enfrontaments al carrer
i als mitjans de comunicació. Això és perquè la qüestió educativa heretada de
la dictadura franquista no es va resoldre adequadament en la Constitució de
1978. Les posicions inamovibles tant dels qui aspiraven a un model educatiu
progressista com dels qui el volien conservador, embarrancà la redacció de
l'articulat. Aquest seriós entrebanc es va salvar amb una redacció suficientment oberta i ambivalent de l'article 27, que permet modificar en gran mesura el model educatiu, mitjançant lleis orgàniques en consonància amb les majories parlamentàries existents. Aquesta situació s'ha anat succeint amb l'alternança en el poder dels partits PSOE i PP. Des de la Transició a la democràcia sense oblidar la llei de l'estatut de centres escolars de la UCD de 1980 i la LODE del PSOE el 1985, s'han aprovat quatre lleis orgàniques, dues impulsades pel PSOE i dues pel PP. A més d'altres, també, orgàniques, que les complementen o que tenen incidència sobre el món educatiu.
El constant canvi de normativa obeeix, per tant, a la profunda confrontació ideològica que ha fet de l'educació un dels seus principals camps de batalla. Aquest acarament ha afectat negativament el sistema educatiu i encara ho continua fent. I en conseqüència també afecta la societat, l'Administració, el professorat, les famílies i, sobretot l'alumnat i el seu futur. Per tant, per rompre i superar aquesta crua i trista realitat, una solució és la consecució d'un pacte per l'educació.
Un pacte que no seria el primer, atès que l'any 1977 en què governava la UCD, se signaren els pactes de la Moncloa entres totes les forces polítiques, socials i sindicals. En aquests, hi apareixia un important bloc d'actuacions adreçades a la millora i la modernització educatives. El segon pacte va ser la mateixa constitució el 1978. Després d'aquest només hi ha hagut un únic intent seriós de pacte el 2009, gràcies al ministre conciliador, Ángel Gabilondo. Però aquest pacte no ha arribat a veure la llum.
En el moment d'encarar una probable reforma constitucional caldria reprendre l'actualització i la concreció dels continguts que fan referència a l'educació. Mentrestant, el fet que la societat civil es mobilitzi a favor d'un pacte, amb iniciatives, propostes, fòrums de debat... com està succeint en aquests moments a Balears, és positiu perquè contribueix a crear un clima de diàleg, compromís i pressió tant en el si de la comunitat educativa com en la ciutadania en general.
Però cal tenir present que els agents socials; sindicats, patronals, moviments cooperativistes, associacions de professorat, de pares i mares i d'alumnes etc. no són suficients per aconseguir i aplicar un pacte. Per això s'ha de comptar amb la implicació dels partits polítics i, per tant, de les administracions, central i autonòmica. La primera responsable de la normativa bàsica aplicable a tot l'Estat i la segona de l'elaboració i aplicació de normativa pròpia a les respectives comunitats autònomes.
Seria aconsellable que en aquest ampli pacte polític i social, hi apareguessin eixos, punts i actuacions ben desenvolupats i detallat, com també el calendari d'aplicació. Com a exemples:
-Declarar l'educació com a prioritat de l'Estat.
-Assignar un pressupost suficient per fer possible aquesta declaració.
-Aprovar una nova llei orgànica consensuada.
-Resoldre les problemàtiques lingüístiques a les diferents comunitats autònomes en llengua pròpia, diferent del castellà.
-Igualar els drets i els deures de l'educació sostinguda amb fons públics.
-Establir l'avaluació constant del sistema, que permeti conèixer obligatòriament processos i resultats abans de retirar, modificar o impulsar noves actuacions.
-Adoptar una autonomia pedagògica i de gestió de centres educatius d'acord amb la seva realitat socioeducativa.
-Reimplantar plans per reduir el fracàs i l'abandonament escolar, com també per atendre adequadament les disfuncions motivades per la immigració.
-Adaptar la formació del professorat a les exigències del segle XXI, tant en la formació inicial com al llarg de la vida professional.
-Desenvolupar un pla de formació, implicació i participació de les famílies en el procés d'educació dels seus fills.
Però no sols és necessari que la societat en general i els partits polítics en particular desitgin de veritat el pacte amb els avantatges que això reportaria en el futur, sinó que també la consciència col·lectiva s'impregni de sentiments alhora antagònics o complementaris d'il·lusió i/o de por.
El primer d'aquests seria per expandir la vida i millorar el que tenim i l'altre per cuidar-la i no perdre el que ja s'ha aconseguit. La il·lusió i la por, han fet i fan possibles els pactes.
Fa uns 2.500 anys Pitàgores digué: "De totes les arts, l'educació és la més espiritual, ja que s'aplica sobre les ànimes en vies d'evolució i condiciona el futur de la humanitat". Només aquesta afirmació justifica un pacte que dilueixi o posi fi a una situació conflictiva que d'una manera o l'altra fa més d'una centúria que dura.
* Exconseller d´Educació i Cultura
